Ja fa uns mesos que vaig iniciar, juntament amb la meva parella, una de les millors experiències personals de la meva vida. No és fàcil deixar enrere la teva terra, els amics, els familiars, la feina... Ara bé, després de 5 mesos a Nicaragua, puc afirmar que ha valgut la pena tot els esforços i sacrificis realitzats.

Si algú em preguntés en què consisteix un volunariat, li diria que és un temps que mai recuperaràs, un compte corrent que no deixarà de minvar, inseguretats, pors, tot això mesclat amb una cultura i una forma de pensar totalment diferent. A canvi, aprens a compartir més, a queixar-te menys, en definitiva, a ser més humà. El que ens fa grans són les relacions que tenim amb la resta del món i no les que tenim amb nosaltres mateixos, i aquí el MÓN és tot el que t’envolta, des de la directora de l’escola fins al pagès que ven les hortalisses al carrer.

Quin paper ha jugat la FCVb en el meu voluntariat? Gràcies a tot l’equip, especialment en Carlos, he pogut complir un dels projectes que volia realitzar a l’escola on sóc mestre. Una de les principals carències a les escoles de Nicaragua és la manca d’espais per poder duu a terme esport. Concretament a l’Escola Cristal, on formo part de l’equip de voluntaris exercint com a mestre d’educació física, l’espai exterior que disposen és gran, però amb un gran hàndicap; és un terreny ple de pedres i amb molt desnivell. Aquest problema no m’ha impedit construir una zona esportiva (amb l’ajuda de tota la comunitat educativa, per descomptat!) i en aquest punt és on entra en joc la FCVb.

No us podeu imaginar la quantiat de coses que es poden fer simplement amb claus, martell, fustes i metall. En primer lloc vam reparar les porteries petites de metall amb un soldador elèctric perquè puguessin jugar a futbol. Seguidament vam acondicionar la zona on volíem establir tant el mini camp de fubol com la pista de voleibol. Aquest procés va ser llarg i dur, ja que es va haver de desmuntar el parc infantil que hi havia allà, treure totes les pedres i portar sorra per anivellar el terreny. Un cop acabat, es van buscar dos pals de ferro suficientment alts i vam procedir a prendre les mesures del camp de minivolei.

Quina sort tenim els entrenadors i entrenadores quan hem de muntar les nostres pistes per entrenar i jugar! Després ens queixem que si la xarxa no queda tensa, que si al centre hi ha 3cm menys que a les puntes... Quan has de fer els teus propis forats amb una barra de metall per col·locar els pals, t’adones que és un luxe els espais on realitzem voleibol a Catalunya. Com deia anteriorment, hauríem de queixar-nos menys i agraïr més del que tenim.

Fins aquí tot bé, però, què faltava per acabar de completar el camp? Exacte, la XARXA! No puc estar més agraït de la donació que van fer des de la FCVb, no sabeu l’ús i la il·lusió que ha generat la nova pista de voleibol. Aquesta donació la van complementar amb dues pilotes de voleibol. És una llàstima que no puguessiu veure les cares dels infants quan van veure la pista acabada i van tocar les pilotes per primera vegada. La paraula felicitat és queda curta per definir aquell moment.

Per acabar aquest relat m’agradaria donar MIL GRÀCIES a tothom que ha ajudat d’una forma o altre a la realització d’aquest projecte, sense vosaltres no hagués sigut possible. Com diria Eduardo Galeano “Mucha gente pequeña, en lugares pequeños, haciendo cosas pequeñas, puede cambiar el mundo”.

Joaquín Granados Sánchez (president i fundador del Club Voleibol Cardedeu)